Paradigmas del sistema educativo. Ken Robinson.
No me canso de verlo y compartirlo. 11 minutos para entender el fracaso del sistema educativo y una alternativa.
Joder, yo sigo creyendo en la pedagogía y la didáctica, pero cuando acababa la carrera de historia y el CAP e hice las practicas en un Instituto de l'Eixample de Barcelona, tras la primera reforma, vi claramente que el sistema hacia aguas y que no me dedicaría a la docencia y no por falta de interés en la enseñanza, sino en el modelo.
Ahora estoy llevando a cabo unas visitas dinamizadas, para grupos escolares, a una exposición en la Sala Muncunill de Terrassa y aseguro que a algunos muchachos y muchachas se les ilumina la mirada observando, escuchando y hablando en torno a las fotografías de la Nova Avantguarda Fotografica Catalana y yo vuelvo a casa algo menos apesadumbrado de lo habitual.
Eso si a medida que avanza la edad disminuye el interés del grupo, menos miradas con brillo, menos participación, preguntas, lecturas creativas de la imagen.
martes, 20 de marzo de 2012
viernes, 16 de marzo de 2012
La indignación bloquea.
Mientras converso con una amiga por skipe he escrito algo que creo que tiene bastante sentido y quiero compartirlo.
La indignación bloquea, yo he estado, de hecho estoy tratando de salir de ese bloqueo, de estar enfadado con él mundo, cuando es solo esta sociedad en la que participo, por acción y omisión, la que me provoca la nausea. No es el mundo, repleto de belleza efímera, que es como debe ser la belleza. La naturaleza así lo indica.
Al final se trata, creo, de buscar un equilibrio y de apartarse al máximo de la vorágine, de la rabia y la impotencia (esto último son palabras de mi amiga). De retomar el valor del silencio, de una conversación pausada y directa. De dejar de prestar atención al ruido y disponer de nuestro tiempo limitado, de pararse y fijar la mirada y el rumbo.
La indignación bloquea, yo he estado, de hecho estoy tratando de salir de ese bloqueo, de estar enfadado con él mundo, cuando es solo esta sociedad en la que participo, por acción y omisión, la que me provoca la nausea. No es el mundo, repleto de belleza efímera, que es como debe ser la belleza. La naturaleza así lo indica.
Al final se trata, creo, de buscar un equilibrio y de apartarse al máximo de la vorágine, de la rabia y la impotencia (esto último son palabras de mi amiga). De retomar el valor del silencio, de una conversación pausada y directa. De dejar de prestar atención al ruido y disponer de nuestro tiempo limitado, de pararse y fijar la mirada y el rumbo.
domingo, 11 de marzo de 2012
Civilització vs Cultura. Us envers consum.
Un altre punt
interessant lligat a l'entrada anterior ens remet als antics models de pensament francesos versus alemanys
i tot un debat filosòfic i historiogràfic lligat al conflicte epistemològic de
civilització versus cultura. Civilització com a model que es copia, que serveix
de referent, mal·leable i amb capacitat d’adaptació (l’antiga civilització
grecollatina) i cultura com a habitus, essència i font comuna d’un poble o
col·lectiu: font integradora de la nació, identitaria envers l’altre. La civilització hel·lenística s'apropia d'elements orientals en temps de Alexandre.
Però no hem d’oblidar la força desigual de certs processos recolzats per industries culturals i models expansius de consum cultural.
Defugir essències, immobilisme, models de reproducció d’ordres socials, exigir ètica en l’execució de les polítiques culturals, apropar les accions als seus receptors potenciant, l’ús en front del consum, i afavorint l’ interacció individual dotant-la dels mitjans necessaris per poder facilitar l’ entesa, remoure i facilitar la consciencia critica. I aquesta tasca establerts en la societat de l’entreteniment i el consum líquid es molt complexa i àrdua, o potser utòpica.
Pero: exploració, participació, inclusió, sostenibilitat, pluralitat i constant transformació, valor social i educació cultural, aquestes son demandes que ja son al carrer i s’han construït amb un model assembleari[1].
La por es l’absorció per part de la societat política d’aquest moviment, la absorció que no la seva integració respectant la seva independència. Fet que a la nostra historia contemporània es recurrent. Només hem d’observar tots el moviments contraculturals integrats al sistema en el decurs dels últims 65 anys.
sábado, 3 de marzo de 2012
No tot és cultura. Entorn de la política cultural.
“La cultura no és el tot. Ni tot
és cultura. La cultura és només una part del tot, i ni tan sols la major part del tot –per ara”[1].
Certament
aquesta es una afirmació necessària en un temps on hi ha conceptes massa difusos i aquest acostumen a carregar-se d’ideologia
en l’àmbit de la política cultural.
Es pot lligar
una falta de rigor amb l’antiga concepció etnològica de cultura que no es pot
fer servir en el nostre context contemporani ja que no permet definir un camp
d’actuació acotat.
La meva formació
com a historiador situa la meva percepció de la problemàtica en un camp crític
perquè l’ús polític de la cultura, en la nostra historia recent, ha sigut
permanent i esbiaixat. No hem de pensar més que en els antics règims comunistes,
els plantejaments identitaris dels nacionalismes o les actuals corrents
neoliberals. En relació als plantejaments identitaris nacionalistes E.J.
Hobsbawm ho deixar clar a La invención de la tradición i es pot resseguir
un rigorós anàlisis històric desenvolupat a la trilogia La Era de la
revolución (1789-1848), La Era del Capitalismo (1848-1875) i La Era del Imperio
(1875-1914)[2].
Afirmant “el Estado no solo creaba la
nación, sino que necesitaba crear la nación”, “era la nueva religión cívica de
los Estados” i “ en cierto sentido, prácticamente todos los monarcas del siglo
XIX se vieron obligados a utilizar un disfraz nacional”[3].
Queda clar que es necessària la màxima cura al parlar de cultura i lligar-la a
conceptes nacionals, es més adient parlar de pobles, que no pas nacions, amb
una sèrie de característiques culturals especifiques i altres comunes.
La
paraula clau, des de el meu punt de vista, es acció. Acció com a fet instrumental, motriu.
Front l’habitus cultural la
concepció existencialista del temps, lligar-se al fet contemporani i la referència a Montesquieu envers el canvi,
la variació per tal de aconseguir “l’ampliació
de l’esfera de presència del meu ser”[1],
es cabdal si entenem cultura com a procés i acció de construcció individual i
col·lectiva.
I clar jo que tracto de lligar i/o
compaginar acció artística i gestió cultural no
puc més que fer meva la següent afirmació: “Com que la
universalitat s'extingeix ... l'altre recurs contra el monolitisme i la
inconsciència és l'art, i això perquè si la cultura és la regla, l'art és
l'excepció, com proposa Jean-Luc Godard, ..."[1] .
Ara be, que es art?
[1] Teixeira Coelho (2011). “El concepte de cultura en la
política cultural” .
[2] E.J. Hobsbawm i altres (2002). La invención de la tradición. Ed.
Crítica.
E.J. Hobsbawm. La Era de la Revolución
(1789-1848). Ed Labor, 1991. Capítol 7 (pàg. 126-137).
La
Era del Capitalismo (1848-1875). Ed. Labor, 1989. Capítol 5 (pàg. 82-97) i la
Era del Imperio (1875-1914). Ed.Labor, 1990. Capítol 6 (pàg. 143-165).
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)