“La cultura no és el tot. Ni tot
és cultura. La cultura és només una part del tot, i ni tan sols la major part del tot –per ara”[1].
Certament
aquesta es una afirmació necessària en un temps on hi ha conceptes massa difusos i aquest acostumen a carregar-se d’ideologia
en l’àmbit de la política cultural.
Es pot lligar
una falta de rigor amb l’antiga concepció etnològica de cultura que no es pot
fer servir en el nostre context contemporani ja que no permet definir un camp
d’actuació acotat.
La meva formació
com a historiador situa la meva percepció de la problemàtica en un camp crític
perquè l’ús polític de la cultura, en la nostra historia recent, ha sigut
permanent i esbiaixat. No hem de pensar més que en els antics règims comunistes,
els plantejaments identitaris dels nacionalismes o les actuals corrents
neoliberals. En relació als plantejaments identitaris nacionalistes E.J.
Hobsbawm ho deixar clar a La invención de la tradición i es pot resseguir
un rigorós anàlisis històric desenvolupat a la trilogia La Era de la
revolución (1789-1848), La Era del Capitalismo (1848-1875) i La Era del Imperio
(1875-1914)[2].
Afirmant “el Estado no solo creaba la
nación, sino que necesitaba crear la nación”, “era la nueva religión cívica de
los Estados” i “ en cierto sentido, prácticamente todos los monarcas del siglo
XIX se vieron obligados a utilizar un disfraz nacional”[3].
Queda clar que es necessària la màxima cura al parlar de cultura i lligar-la a
conceptes nacionals, es més adient parlar de pobles, que no pas nacions, amb
una sèrie de característiques culturals especifiques i altres comunes.
La
paraula clau, des de el meu punt de vista, es acció. Acció com a fet instrumental, motriu.
Front l’habitus cultural la
concepció existencialista del temps, lligar-se al fet contemporani i la referència a Montesquieu envers el canvi,
la variació per tal de aconseguir “l’ampliació
de l’esfera de presència del meu ser”[1],
es cabdal si entenem cultura com a procés i acció de construcció individual i
col·lectiva.
I clar jo que tracto de lligar i/o
compaginar acció artística i gestió cultural no
puc més que fer meva la següent afirmació: “Com que la
universalitat s'extingeix ... l'altre recurs contra el monolitisme i la
inconsciència és l'art, i això perquè si la cultura és la regla, l'art és
l'excepció, com proposa Jean-Luc Godard, ..."[1] .
Ara be, que es art?
[1] Teixeira Coelho (2011). “El concepte de cultura en la
política cultural” .
[2] E.J. Hobsbawm i altres (2002). La invención de la tradición. Ed.
Crítica.
E.J. Hobsbawm. La Era de la Revolución
(1789-1848). Ed Labor, 1991. Capítol 7 (pàg. 126-137).
La
Era del Capitalismo (1848-1875). Ed. Labor, 1989. Capítol 5 (pàg. 82-97) i la
Era del Imperio (1875-1914). Ed.Labor, 1990. Capítol 6 (pàg. 143-165).
No hay comentarios:
Publicar un comentario